dilluns, 12 de febrer del 2024

Paràbola


L'anell del rei

Una vegada, el rei va reunir a tots els savis de la Cort i els hi va comunicar:

“He manat fer un preciós anell a un dels millors orfebres de la zona. Vull guardar, ocult dins l’anell, algunes paraules que em puguin ajudar en moments difícils. Un missatge al qual jo pugui acudir en moments de desesperació total. M’agradaria que aquest missatge ajudi en el futur als meus hereus i als fills dels meus hereus. Ha de ser petit, de manera que pugui cabre dins del meu anell.

Tots els que escoltaven el missatge del rei eren grans savis, erudits que podien haver escrit grans tractats… però pensar en un missatge que contingués dues o tres paraules i càpigues dins d’un anell? Molt difícil. Tanmateix, varen pensar i cercar en els seus llibres de filosofia durant moltes hores, sense trobar res que s’ajustés als desitjos del poderós rei.

El rei tenia molt pròxim a ell un servent a qui professava gran afecte. Aquest home que havia estat també servent del seu pare, i havia cuidat d’ell quan la seva mare va morir, era tractat com un més de la família i gaudia del respecte de tots.

El rei, per aquest motiu, també ho va consultar amb ell. I aquest li digué:

-No sóc un savi, ni un erudit, ni un acadèmic, però conec el missatge.

-Com ho saps? -va preguntar el rei.

-Durant la meva llarga vida al Palau m’he trobat amb tot tipus de gent i en una ocasió vaig conèixer un mestre. Era un convidat del teu pare i jo vaig estar al seu servei. Quan ens va deixar, jo el vaig acompanyar fins a la porta per acomiadar-lo i com a gest d’agraïment em va deixar aquest missatge.

En aquell moment, l’ancià va escriure en un diminut paper l’esmenta’t missatge. El va doblegar i el va lliurar al rei.

-Però no ho llegeixis. -Li digué. -Mantén-lo guardat dins l’anell. Obre’l només quan no trobis sortida a una situació.

Un temps més tard, el país va ser envaït i el regne es va veure amenaçat.

El rei estava fugint a cavall per salvar la seva vida, mentre que els seus enemics el perseguien. Estava sol, i els perseguidors eren nombrosos. En un moment va arribar a un lloc on el camí s’acabava, i davant d’ell només hi havia un penya-segat i una vall profunda.

Caure podia ser fatal. No podia tornar enrere perquè l’enemic li barrava el camí. Podia escoltar el galopar dels cavalls, les veus, la proximitat de l’enemic.

Va ser aleshores quan se’n va recordar de l’anell. Va treure el paper, el va obrir i hi va trobar un petit missatge, tremendament valuós en aquell moment.

Senzillament deia: “AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ”.

En aquell moment, va ser conscient de que es va fer un gran silenci al seu voltant.

Els enemics que el perseguien es devien haver perdut al bosc, o s’havien equivocat de camí. El cert és que estava envoltat d’un profund silenci. Ja no podia sentir el galopar dels cavalls.

El rei es va sentir profundament agraït al servent i al mestre desconegut. Aquelles paraules havien esdevingut miraculoses. Va doblegar el paper, el tornà a desar dins l’anell, va reunir de nou el seu exercit i reconquerí el seu regne.

El mateix dia de la victòria hi va haver una gran celebració a la ciutat amb música, ball… i el rei se sentia molt orgullós de si mateix.

Just en aquell moment, l’ancià servent tornava a estar al seu costat i li va dir:

-Apreciat rei, ha arribat el moment de que llegeixis novament el missatge de l’anell.

-Què vols dir?-, va preguntar el rei. -Ara estic vivint una situació d’eufòria, les persones celebren el meu retorn, hem vençut l’enemic.

-Escolta-, va dir l’ancià. -Aquest missatge no és únicament per a situacions desesperades, també és per a situacions plaents. No és només per quan et sents derrotat, també ho és per quan et sentis victoriós. No és només per quan ets l’últim, sinó també per quan ets el primer.

El rei va obrir l’anell i va llegir el missatge… “AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ”.

I novament va sentir la mateixa pau, el mateix silenci, enmig de la multitud que celebrava i ballava. Però l’orgull i l’ego havien desaparegut. El rei va acabar de comprendre el missatge: lo dolent és tan transitori como lo bo.

Aleshores l’ancià li digué:

-Recorda que tot passa. Cap esdeveniment ni cap emoció són permanents. Com el dia i la nit; hi ha moments d’alegria i moments de tristesa. Accepta’ls com a part de la dualitat de la natura perquè és la natura de què estan fetes les coses.